Jordi Garcia Jané va presentar ahir la proposta de transició cap a una societat ecodemocràtica i cooperativa

Ahir, dijous 3 de maig, Jordi Garcia Jané va presentar a ÀgoraCatalunya el nou llibre Adéu, capitalisme 15M-2031. davant d’una seixantena de persones dins el Cicle d’Alternatives al Sistema de Nova.  Aquest llibre va ser la proposta guanyadora i per tant la becada pel Premi a la Innovació en Models Socioeconòmics, convocat per Nova-Innovació Social l’any 2011 en el si del projecte Barcelona Consensus i en col·laboració amb 3 organitzacions més: Fundació Cultura de Pau, Associació Josep Vidal Llecha i Xarxa d’Economia Solidària.

Jordi Garcia Jané va presentar una proposta integral anomenada Ecodemocràcia Cooperativa que, tal com va comentar, beu d’altres models, experiències i propostes existents, algunes d’ells presentades en altres sessions anteriors del Cicle d’Alternatives al Sistema, tals com la de DecreixementSobirania financeraDemocràcia econòmica, entre d’altres.

Concepte innovador: Ecodemocràcia cooperativa

Primer de tot, el ponent va desgranar el nou concepte innovat emprat d’Ecodemocràcia cooperativa , el qual acull tres idees claus que desenvolupa profundament en el seu llibre: “Eco”  que fa referència a viure dins els límits de la biosfera i situar-se en la sostenibilitat; “Democràcia” en el sentit de donar més força al poble aplicat a tota a l’esfera pública, l’estatal i la no estatal, incloent l’economia; i “Cooperativa”, sent la cooperació el valor central del sistema social proposat.

 

Elements previs per construir la proposta

A diferència d’altres propostes, Jordi Garcia Jané, va voler deixar clar des del principi que el plantejament volia ésser una utopia real, per tant, no una quimera, ja que la proposta es vol erigir en l’esperança d’evolucionar cap a una organització social substancialment millor que qualsevol altra variant del capitalisme. És una proposta pensada per ser establerta en un termini de 20-30 anys i partint, sobretot, de les potencialitats i febleses actuals per caminar cap a una transformació social.

Així doncs, l’autor recorda que per dur a terme la proposta s’ha de generar uns determinats requisits bàsics: que sigui factible en el temps; experimental en un territori o societat; amb capacitat per mobilitzar la societat; amb una guia; que sigui processual i majoritari (interessi a la majoria).

Amb aquestes premisses i requisits previs, l’autor, va voler situar a les persones assistents per tal d’oferir un marc de referència en el qual assentar el dos pilars bàsics que fonamenten la proposta de l’autor i alhora es retroalimenten: construir una democràcia participativa i inclusiva i una economia democràtica social i solidària a on tots els membres de la societat siguin els protagonistes de les decisions econòmiques, social, ecològiques…

Cap a una democràcia participativa i inclusiva

Totes les persones tenen els mateixos drets per especificar les condicions de la seva pròpia vida, mentre no les facin servir per negar el dret dels altres. Amb aquesta idea, l’autor volia situar el motiu pel qual s’ha de crear un sistema polític més participatiu i integral, a on les persones prenguin part en la formulació de l’agenda, en la deliberació dels temes, en la decisió, l’execució i en el seguiment i avaluació. Decidir sobre allò que afecta la vida quotidiana és la base d’aquesta democràcia.

La idea essencial que presentava l’autor anava en la línia de generar una major autonomia democràtica integral orientat a les persones, tot fomentant un augment de la sobirania popular, una participació més local i propera, un increment de la representació de les persones, un major nombre d’interessos representats i alhora una major dispersió del poder polític i d’un control dels representants polítics.

L’autor va assenyalar la importància de fomentar la sobirania popular per sobre dels representants per mitjà de referèndums vinculants d’iniciativa popular, lleis d’iniciativa popular i referèndums de revocació de mandat.  Aquesta sobirania també es manifesta en les assemblees comunitàries de no més de 3.000 persones i en la gestió dels béns comuns.

La sobirania no s’estén sense tenir en compte la representació fidel, inclusiva i alhora controlada per garantir un sistema democràtic just.  Segons el ponent, l’ampliació de participants en el sistema i d’interessos dels representats i el control dels representants són elements essencials per a un bon esdevenir de la proposta d’ecodemocràtica cooperativa.

L’autor va fer esment que actualment ja hi ha alguns països que tenen en compte altres representants per decidir temes d’interès, com ara el cas de Mèxic, a on es dóna veu i vot a infants de 6 a 16 anys.

El ponent va ressaltar també que calia un control per garantir i millorar la qualitat i salut democràtica, tot limitant els mandats, realitzant vots nominatius a on hi hagi un major control del que hagi estat escollit i fomentant altres formes de votar, com ara tenir 1 vot i mig, per tal d’eliminar el vot útil.

Aquests mecanismes de participació haurien d’estar dotats de recursos (materials, econòmics, humans, temporals), drets (de reunió, expressió, manifestació…), i d’incentius.

Cap a una economia democràtica social i solidària

En base a una societat democràtica, a on tots els membres participin en la presa de decisions sobre allò que els afecta, tal com s’ha mostrat anteriorment, el ponent, va desenvolupar una proposta d’economia participativa (tant a nivell macro com micro) i basant-se en la idea que una economia ha de garantir la producció i reproducció de les condicions materials que fan possible el bon viure, entès com la satisfacció de les necessitats bàsiques i la riquesa en temps i vincles.

Aquesta economia, segons l’autor, hauria de ser més social (empreses que actuïn amb responsabilitat social) i solidària  (la cooperació com eix vertebrador i redistribuïdor d’excedent social).

Jordi Garcia Jané va ressaltar dins la vessant solidària la necessitat de la redistribució en dos àmbits: en la riquesa i en els treballs.  Per una banda, en la riquesa assenyalava que calia que els membres tots els membres tinguessin un ingrés bàsic garantit, que es promogués uns mecanismes de distribució mundial de la riquesa i també que hi hauria la possibilitat d’existir desigualtat econòmica socialment permesa, sempre i quan es decidís per referèndum.

A més, va apuntar algunes propostes en la línia de la redistribució del treballs, com ara, la reducció de la jornada laboral en 32 hores, fomentar la sobirania horària i la distribució equitativa entre homes i dones, tot visibilitzant el treball reproductiu i fomentant el dret de la “cuidadocracia”, concepte  emprat per l’autor per referir-se als treballs domèstics.

Més enllà dels aspectes redistributius, en Jordi Garcia Jané va voler donar més èmfasi a la democratitació de les grans decisions econòmiques i a la democratització de les empreses, una sobirania financera i una democratizació del sistema monetari. En la base d’aquests elements democratitzadors hi ha un procés paral·lel de reconversió ecològica de l’economia, base del canvi en la mentalitat econòmica actual i que seria transversal en totes les esferes de la societat (públic i privat).

Prenent de referència que estem en una societat democràtica, el ponent, considera la necessitat de generar processos participatius per elaborar una Pla Econòmic Marc Biennal, plans estratègics i pressupostos anuals de les administracions. El Pla Econòmic, segons l’autor del llibre, hauria de ser obligatori per empreses públiques i indicatius per les privades.

A nivell de democratització d’empreses, en Jordi Garcia Jané va assenyalar un fet destacat:  fomentar la propietat social i de gestió cooperativa en les empreses majors de 20 treballadors. A més, en aquelles empreses que treballi temes que afectin la quotidianitat de la ciutadania, cal que aquesta també  prengui part en les decisions de l’empresa.

En relació a la sobirania financera, l’autor va comentar que els fons públics provindrien dels impostos i dels lloguers dels treballadors i que serien distribuïts per ens públics totalment transparents i regulats. Aquests fons podrien concedir crèdits a aquells projectes que s’emmarquin en un procés de reconversió ecològica i social. Seria un sistema sense interessos, excepte en aquells casos en que un projecte necessités una inversió prou important, en la qual la gent hi pogués fer una aportació i a canvi podria rebre un interès.

Altrament,  el ponent va assenyalar la necessitat de l’extensió del béns comuns com ara l’aigua, l’energia, el sól, etc. gestionats per  òrgans delegats d’assemblees comunitàries.

Una darrera idea interessant apuntada pel ponent va ser la creació d’un ecosistema monetari, a on el diner prendria format digital, creat per la societat i sense ànim de lucre, amb la intenció d’eliminar l’interès. La creació de monedes aniria en funció de les necessitats del territori i de les persones (monedes locals, comarcals, internacionals..).

Finalment, Jordi Garcia Jané va comentar que la societat que volem, ja l’estem creant i prova d’això són els projectes transformadors que actualment ja existeixen en diversos països, projectes que l’autor anomena topies i que podreu trobar en el seu llibre.

- Podeu adquirir el llibre a Àgoracat (Plaça Catalunya n.9 4-2 – Cantonada amb Rambla Catalunya)

- Per més informació sobre com s’ha elaborat el llibre: blocs.nova.cat/wiki

Propera presentació del llibre:

El dissabte 19M a les 12 h a la Vila de Gràcia ( encara estem pendents de la resolució del permís per fer-ho a la Plaça de la Revolució ) la XES presentarem el nou llibre de la col·lecció d’ Economia solidària ho presentaran  la Gabriela Serra i en Joan Subirats .

Posted in Notícies | Leave a comment

14.Revocació de mandat

La revocació de mandat és un instrument a través del qual un nombre de ciutadans pot sol·licitar que es convoqui l’electorat perquè decideixi si un representant triat popularment ha de ser destituït del càrrec que ocupa abans que acabi el seu mandat. La revocació reforça el control popular sobre el govern i estimula els representants a ser més responsables. L’amenaça de destitució pot fer reflexionar els representants sobre les seves posicions i conductes i, alhora, animar els votants a jugar un rol més actiu en la supervisió dels representants que escullen.

Per iniciar un procés de revocació, es necessita un nombre de signatures que representi un determinat percentatge dels vots que van ser emesos per escollir el representant objecte de la iniciativa de revocació. Els electors han de determinar si se l’ha de revocar o no i, en cas afirmatiu, qui l’ha de substituir si la revocació és acceptada.

Als Estats Units, gairebé una trentena d’estats reconeixen en les seves legislacions la revocació de mandat  (recall). Hi ha un cas particularment famós de recall, el que va tenir lloc a Califòrnia l’any 2003 quan es va revocar el mandat del governador demòcrata Gray Davis i va resultar electe el republicà Arnold Schwarzenegger.

 

Més informació:

La revocación del mandato: un breve acercamiento teórico, d’Alán García Campos: www.techihuahua.org.mx/attachments/009_3%20La%20revocaci%C3%B3n%20del%20mandato-%20Un%20breve%20acercamiento%20te%C3%B3rico.pdf

Posted in Topies | Leave a comment

13. Plans de transició cap a la sostenibilitat

En aquests moments, unes 200 ciutats i barris d’arreu del món estan elaborant o aplicant plans de transició local cap a la sostenibilitat. Són les anomenades ciutats en transició.

La iniciativa sorgí l’any 2005 a Kinsale (Irlanda) i té com a objectiu que les ciutats s’independitzin dels recursos fòssils i visquin d’una manera més respectuosa amb l’entorn. Això passa per reduir la seva despesa energètica i augmentar la producció local de recursos. Els promotors de les ciutats en transició defensen, a més, que la vida sense petroli pot ser més planera i satisfactòria que l’actual.

Les ciutats en transició aposten per la sobirania alimentària a través del conreu i la producció a escala local dels aliments; per aquest motiu, a les ciutats en transició hi ha molts horts comunitaris. El reciclatge juga també un paper rellevant –tot s’intenta reparar i reaprofitar– i es potencia l’ús de les energies renovables. En aquests territoris, els habitatges unifamiliars estan restringits mentre i s’incentiva la construcció amb elements prefabricats i el reciclatge de la runa.

La ciutat de Totnes (Gran Bretanya) constitueix, ara com ara, el millor exponent d’aquest moviment. Actualment compta amb diversos grups de treball i projectes en marxa, com ara la plantació d’arbres fruiters, mesures per augmentar l’eficiència energètica a les llars, una xarxa de productors locals i una moneda complementària per promoure el desenvolupament local, de la qual el 2005 circulaven 5.000 bitllets, canviable en lliures esterlines, al canvi d’1:1, i utilitzada en una setantena de botigues i restaurants.

Encara que aquestes transformacions són molt més fàcils de dur a terme en petites localitats, algunes grans ciutats, com Bristol, de 400.000 habitants, també l’estan aplicant dividint el territori en barris, cada un amb el seu propi procés de transició.

El moviment s’ha consolidat gràcies a la Xarxa de Transició, que agrupa la majoria d’aquestes experiències.

  Més informació: www.transitionnetwork.org www.transitiontownttones.org/ http://movimientotransicion.pbworks.com/w/page/21695346/Movimiento%20de%20Ciudades%20en%20Transici%C3%B3n “Territoris en transició: un camí d’autoorganització de la societat”. Joël Martine. Nexe, 29, desembre de 2001. Fundació Seira i Confederació de Cooperatives de Catalunya. www.nexe.coop/nexe/

Posted in Topies | Leave a comment

12.Planificació participativa

La Comissió de Planificació de l’Índia recull les opinions de la ciutadania per a l’elaboració del Pla Quinquennal 2012-2017 mitjançant una pàgina de Facebook. Però probablement l’exemple de planificació participativa més important del món radiqui a l’estat de Kerala, de l’Índia també, amb 32 milions d’habitants.

Tot va començar el 1992 quan el govern va aprovar la descentralització política a escala nacional. El 1996, el Front Democràtic d’Esquerres de Kerala, liderat pel Partit Comunista Marxista, va mobilitzar la població en una Campanya de Planificació Popular, en què van participar més de tres milions de persones.

Avui dia, la Campanya de Planificació Popular és la base sobre la qual es desenvolupa la descentralització de Kerala i es revela com l’artífex que aquest estat indi tingui uns índexs de desenvolupament social i humà molt semblants als països desenvolupats amb un PIB, en canvi, molt inferior.

Com funciona la descentralització de Kerala? Els grups de treball juguen un paper clau perquè promouen debats ciutadans. Estan presents als Panchayas (governs locals) i a les assemblees populars, i els formen grups heterogenis (funcionaris, acadèmics, joves, dones, gent gran….). Hi ha tres nivells d’autogovern local: el Panchayat de Distrit, el Panchayat de Block i el Grama Panchayat. El Grama Panchayat (Poble) dissenya els projectes acordats a les assemblees. Les decisions polítiques i econòmiques relatives al desenvolupament de les comunitats es prenen a les assemblees populars, que es reuneixen una o dues vegades l’any. A través de les assemblees i els Panchayats locals, cada poble s’ocupa dels serveis socials, la recollida d’escombraries, la neteja, l’abastament d’aigua, la sanitat, l’educació i el benestar de la població. Més del 40% del Panchayats estan reservats a les dones i a les castes més desafavorides. Els voluntaris juguen també un paper central en el procés de planificació participativa de Kerala.

 

Més informació:

Estado de Kerala, India: Una experiencia de planificación participativa descentralizada, estudi de Richard W. Franke, Marta Harnecker, Andrés Sanz Mulas i Carmen Pineda Nebot. http://www.rebelion.org/docs/97086.pdf

“Donde la democracia participativa funciona”, article de Rosa Pinto Berbel i Tomás R. Villasante publicat a Diagonal: www.diagonalperiodico.net/Donde-la-democracia-participativa.html

 

Pressupostos participatius

El pressupost participatiu és un mecanisme que combina la democràcia directa i la representativa en què els mateixos participants −qualsevol ciutadà o ciutadana que vulgui−, defineixen les regles amb què decidiran després les inversions al seu municipi d’acord amb una combinació de criteris generals i tècnics.

El pressupost participatiu pretén socialitzar l’acció política, integrant els ciutadans en un nou espai públic i animant-los a ser més exigents i més crítics. La transparència i la democràcia que aporten en l’administració dels recursos públics millora el nivell de vida de la població i constitueix l’única manera d’evitar la corrupció i el malbaratament dels fons públics.

La idea i la posada en pràctica del Pressupost Participatiu neix el 1989 al govern municipal de Porto Alegre (Brasil), liderat pel Partit dels Treballadors (PT). En aquesta ciutat d’1,3 milions d’habitants, l’elaboració del pressupost públic i del pla d’inversions no la fan els municipis ni els tècnics, sinó que sorgeix de la discussió i el diagnòstic tècnic i polític elaborat per tres grups: la població organitzada en els setze districtes de la ciutat (base geogràfica), la població organitzada en les cinc comissions temàtiques (base temàtica) i el govern municipal. A partir d’aquí, s’inicia un procés de debats i consultes que decideix els ingressos i les despeses dels municipis, on i quan es faran les inversions, i quines seran les prioritats, els plans i les accions que portarà a terme el govern. S’estima que més de 100.000 persones participen directament en l’elaboració dels pressupostos, assistint a les assemblees, o bé indirectament formant part del miler d’associacions que també hi estan implicades.

La idea d’elaborar els pressupostos locals de manera participativa aviat l’han feta seva altres governs locals del Brasil, d’altres països llatinoamericans i fins i tot d’altres continents. En aquests moments s’estima que unes 250 poblacions elaboren els pressupostos de manera participativa, la majoria del Con Sud americà. A Europa n’hi ha poques, destaquem les ciutats de Saint-Denis (França), Rheinstetten (Alemanya) i Pieve Emanuele, com també altres ciutats italianes integrades en la Rete del Nuovo Municipio. De l’Estat espanyol podem esmentar les de Còrdova (Andalusia), Usúrbil (País Basc), Petrer (País Valencià) i Santa Cristina d’Aro (Catalunya).

  Més informació: http://www.presupuestosparticipativos.com/

Posted in Topies | Leave a comment

11.Municipalització del sòl

Tradicionalment, la major part del sòl ha estat patrimoni comunitari. A l’edat moderna, el capitalisme naixent privatitzà les vastes extensions de terra que encara quedaven sota propietat comunal (enclosure).  Avui, municipalitzar-lo garantiria la conservació i la protecció del medi ambient natural, redistribuiria la riquesa, evitaria l’especulació del sòl i desenvoluparia una política urbanística eficient.

Hongria va municipalitzar el sòl després de la I Guerra Mundial. Primer va constituir a cada municipi un consell tripartit format per representants dels propietaris, dels ciutadans i de l’administració. Aquest consell visitava els propietaris de les terres i els proposava que fixessin un preu de venda de les seves propietats. Si el preu que establien era massa alt, el consell comunicava al propietari que havia de pagar per avançat al municipi un impost anual del 6% del valor declarat. Llavors el propietari podia abaixar el valor. Si al contrari el preu era raonable, el consell decidia comprar-la i abonava immediatament el 6% del valor declarat.

A banda d’Hongria, hi ha hagut altres intents, com ara el decret sobre la municipalització de la propietat urbana de Catalunya de l’any 1937. Aquesta norma va suposar el traspàs de la propietat urbana als ajuntaments, amb l’excepció de les finques utilitàries i aquelles que tenien una rendibilitat reduïda. Per administrar les propietats, es va constituir la Caixa Immobiliària, que estava representada en una tercera part per regidors municipals i les altres dues terceres parts pels sindicats CNT i UGT. El decret preveia compensar els propietaris “no facciosos” mitjançant l’emissió de cèdules immobiliàries que donaven dret, en concepte d’amortització, a un 4% anual durant 25 anys; eren cèdules nominatives, inembargables i intransferibles. El valor d’aquestes cèdules era el mateix que tenien les finques el 30 de juny de 1936 deduït el líquid imposable que figurava a les oficines del cadastre. Les quotes d’amortització d’aquestes cèdules estaven limitades a 800 pessetes mensuals; l’import depenia del nombre d’habitants que tenia la població. El decret també fixava les condicions que s’havien de complir per ocupar finques urbanes o per edificar. El lloguer se substituïa pel pagament d’un dret d’ocupació, que es calculava tenint en compte el dret de situació i el dret d’edificació.

  Més informació: Decret sobre municipalització: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1937/06/19/pagina-2/33123734/pdf.html

Posted in Topies | Leave a comment

10.Mercat social

Per mercat social entenem una xarxa d’intercanvis, sobretot econòmics, regits per una combinació de criteris de mercat i de reciprocitat entre empreses de l’economia solidària i entre aquestes i els consumidors i estalviadors responsables, que permet cobrir una part significativa de les necessitats dels seus participants, de manera que aquests aconsegueixen desconnectar, almenys parcialment, de l’economia capitalista.

El principi bàsic per crear mercats socials és simple: la intercooperació integral, és a dir, la participació de cadascuna de les organitzacions i dels seus membres en la producció, el consum i la inversió dintre de l’economia solidària, és a dir, cada actor cobreix al màxim les seves necessitats de consum dins de l’economia solidària, orienta el seu treball i producció al màxim dins de l’economia solidària i aporta els seus estalvis en instruments de crèdit que desenvolupen aquesta mateixa economia.

Històricament, allà on el cooperativisme ha tingut temps per créixer i ha mantingut un rumb transformador, ha creat, sense anomenar-lo, un mercat social. Això va passar, per exemple, a Catalunya a partir de 1934. Bona part de les classes populars catalanes obtenien els productes bàsics de les cooperatives de consum; aquestes tenien fàbriques pròpies; es disposava d’instruments de crèdit cooperatiu, farmàcies cooperatives, habitatges cooperatius, i les cooperatives eren espais de socialització i d’educació. Si hi afegim la col·lectivització de bona part de la indústria catalana, les col·lectivitzacions al camp i els sindicats agraris (cooperatives), resulta que, a més, una gran part de la població treballava en empreses col·lectives. Per tant, no és massa agosarat imaginar que si el feixisme no hagués vençut militarment el 1939, Catalunya almenys hauria creat una economia no capitalista, probablement una mena d’economia cooperativa-col·lectivista.

En aquests darrers anys, diversos actors tracten d’impulsar el mercat social, i aquest s’ha erigit en un objectiu estratègic per al desenvolupament de l’economia social i solidària. A Catalunya, ho fan la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i la Cooperativa Integral Catalana (CIC); a l’Estat espanyol, promou sobretot el mercat social la Red de Redes de Economía Alternativa y Solidaria (REAS), amb projectes força avançats com el de REAS Aragó i REAS Madrid.

  Més informació: “Mercat social”, dins de Democràcia econòmica: http://democraciaeconomica.org/images/book/capitol7_cat.pdf Garcia, Jordi. “Objectiu: mercat social”, publicat a Nexe, núm. 9, gener de 2002. www.nexe.coop/nexe/coop Mercat social REAS Aragó: www.economiasolidaria.org/mercado_social_aragon Mercat Social REAS Madrid: www.konsumoresponsable.coop/mercado-social-madrid

Posted in Topies | Leave a comment

9.Horts urbans comunitaris

En els darrers anys, les iniciatives d’horts urbans agafen cada vegada més força. Suposen la inserció de la natura a la ciutat, l’increment de zones verdes i la recuperació d’espais buits. Els horts urbans comunitaris són una de les poques alternatives per obtenir aliments de qualitat mitjançant un model de producció que contribueix a millorar la sostenibilitat de ciutats amb una elevada densitat demogràfica i on s’han reduït, fins gairebé eliminar-los, els espais agrícoles existents. Els horts urbans comunitaris són també espais reivindicatius i de dinamització social que afavoreixen l’educació ambiental, la participació i la interacció entre els ciutadans i ciutadanes.

Als Estats Units, els urban gardens apareixen per proporcionar recursos als aturats, en resposta a la depressió econòmica de 1980. A Europa, en canvi, els horts urbans tenen una funció bàsicament d’oci i d’autoconsum. Tot i així, també hi ha experiències que el que busquen és la producció local i el consum d’aliments frescos i de qualitat, alhora que persegueixen l’objectiu de millorar la sostenibilitat de les ciutats.

  Més informació Estudi “Huertos urbanos en tres ciudades europeas: Londres, Berlín, Madrid”, de Nerea Morán Alonso: http://surcosurbanos.es/HUERTOS_URBANOS_2009.pdf Estudi “Els horts urbans a la ciutat de Barcelona. Les experiències d’Horts Urbans Comunitaris com a formes d’intervenció social i ambiental”, d’Addaia Aragay Esmerats: http://opcions.org/sites/default/files/pdf/ProjecteComprimit.pdf Diversos blocs sobre horts urbans: http://plantemnos.wordpress.com; http://lleureagrari.blogspot.com; http://huertosurbanosbarcelona.wordpress.com; http://proyectohuertos.blogspot.com/ Llista d’horts municipals de l’Estat espanyol elaborada per la revista Opcions: http://opcions.org/sites/default/files/pdf/TablaHuertos.pdf

Posted in Topies | Leave a comment

8.Forces de pau noviolentes

Les Forces de Pau Noviolentes, sorgides de la Crida per la Pau de l’Haia (1999) es van constituir el 2002 a l’Índia amb el suport de 80 organitzacions dels 5 continents i amb el de 7 Premis Nobel de la Pau: Óscar Arias, Dalai Lama, Adolfo Pérez Esquivel, José Ramos Horta, Mairead Maguire, Rigoberta Menchú i Lech Walesa.

L’objectiu és organitzar unes forces de pau civils, internacionals i permanents, entrenades per intervenir a gran escala amb accions noviolentes en àrees de conflicte d’arreu del món i oferir una alternativa a les intervencions militars.

Aquestes Forces de Pau s’estan formant amb centenars de pacificadors noviolents, ben entrenats, que seran enviats a àrees de conflicte per prevenir la mort i la destrucció; per protegir els drets humans, tot creant l’espai perquè els grups locals puguin afavorir el diàleg i buscar solucions pacífiques als conflictes. El primer projecte pilot ha estat el del procés de pau a Sri Lanka (antiga Ceilan).

  Més informació: www.nonviolentpeace.force.org

Posted in Topies | Leave a comment

7. Cooperatives integrals

Genèricament, una cooperativa integral és aquella que integra en el seu si diversos tipus de cooperació econòmica: de treball, de consum, de serveis, d’habitatge, etc. Però nosaltres ens referim ara a una concreció d’aquesta idea general, la que està fent la Cooperativa Integral Catalana (CIC). En aquesta accepció, una cooperativa integral és una cooperativa mixta que integra activitats de consum, treball, habitatge, prestació de serveis, etc. per part de persones físiques i que, globalment, constitueix un projecte polític de transformació social mitjançant la progressiva emancipació del capitalisme per part dels seus socis i sòcies. La Cooperativa Integral Catalana, pionera d’aquest tipus de cooperatives (avui n’hi ha una desena a l’Estat espanyol), va néixer el 2010 i compta amb un miler de persones sòcies. La CIC dóna cobertura fiscal i jurídica a iniciatives de consum, de treball d’educació, mecanismes de renda bàsica cooperativa, ecobotigues, centrals de compres, ecoxarxes, etc.

  Més informació: www.cooperativaintegral.cat

Posted in Topies | Leave a comment

6.Cooperatives escolars i d’ensenyament

L’organització cooperativa de les escoles i dels mateixos alumnes adopta diverses modalitats. Breument descriurem les cooperatives escolars, una universitat cooperativa com Mondragon, les cooperatives d’ensenyament i les escoles lliures.

La manera més efectiva d’introduir els infants en el món cooperatiu és a través de les cooperatives escolars. Es tracta de societats d’alumnes administrades per ells mateixos, amb l’ajuda del professorat, que tenen com a finalitat desenvolupar activitats comunes. Les cooperatives escolars tenen història. A la llei espanyola de cooperatives de 1931 ja hi havia un conjunt de disposicions que en parlaven. A més, compten amb el reconeixement de la Unesco gràcies a un estudi sobre cooperativisme escolar que va fer el cooperativista vilanoví, Joan Ventosa i Roig, l’any 1955.

En una cooperativa escolar, els alumnes, treballant en equip, prenen consciència de principis com la solidaritat o l’ajuda mútua. Segons el professorat i els pares dels estudiants, els infants que participen en una cooperativa escolar esdevenen persones més solidàries, crítiques i participatives.

Actualment, hi ha desenes de cooperatives escolars a Catalunya i a tot l’Estat espanyol. Una de les més antigues és la cooperativa d’alumnes Lluís Companys, de l’escola olotina El Petit Plançó, nascuda el 1984 i que gestiona una part important de l’escola com serveis de fotocopiadora, bar, botiga i biblioteca. A Sant Adrià del Besòs funciona Shoppingfabra, la cooperativa escolar vinculada a l’escola Pompeu Fabra, que es dedica a fer productes artesanals a partir de materials reciclats. Totes les cooperatives escolars tenen una acta de constitució, uns estatuts i uns càrrecs representatius (president, secretari i tresorer). A l’Estat espanyol, es calcula que hi ha centenars d’aquestes associacions en marxa. Moltes s’agrupen al portal asturià Valnalón-Educa, que impulsa el projecte educatiu EJE (Empresa Joven Europea).

 

Més informació:

Valnalon Educa: http://www.valnaloneduca.com/eje/cooperativas

 

Universitat cooperativa de Mondragon

La Universitat de Mondragon és una universitat cooperativa amb vocació de transformació social. Nascuda per l’associació de tres cooperatives educatives, avui la Universitat de Mondragon compta amb quatre facultats i escoles: l’Escola Politècnica Superior, la Facultat d’Empresarials, la Facultat d’Humanitats i Ciències de l’Educació, i la Facultat de Ciències Gastronòmiques. També en formen part els socis col·laboradors d’investigació Ikerlan i Ideko, els socis col·laboradors empresarials Mondragon Corporación Cooperativa i el Grup Ulma, la Fundación Gizabidea i la Mancomunitat de l’Alto Deba. Els alumnes també estan representats en els consells rectors que governen cada facultat.

El model formatiu de la Universitat de Mondragon busca la implicació d’empreses i institucions per garantir l’accessibilitat social, la compaginació de l’estudi i el treball, el desenvolupament de la investigació i la formació contínua. Manté una relació estreta i permanent amb el món laboral, de manera que la seva oferta educativa s’adequa a les necessitats de les empreses, sobretot de les cooperatives.

 

Més informació:

www.mondragon.edu/es

 

Escoles lliures

Adiferència de les escoles convencionals, a les escoles lliures l’acció educativa gira a l’entorn del món de l’infant i les seves necessitats; l’educador no ensenya, sinó que acompanya l’infant en el seu procés d’aprenentatge; es potencia l’autonomia dels nens i nenes; no hi ha exàmens ni temaris ni figures autoritàries, i en la gestió participen les mares i els pares. A Catalunya hi ha més d’una vintena d’escoles lliures en funcionament.

 

Més informació:

www.educaciolliure.org/

 

Cooperatives d’ensenyament

A les cooperatives d’ensenyament, igual que a les escoles lliures, s’incorpora la cooperació com a valor i pràctica a l’escola. Aquestes cooperatives intenten conjugar ensenyament de qualitat, llocs de treball dignes i gestió democràtica de l’escola. Actualment, a Catalunya hi ha una quarantena d’escoles cooperatives en funcionament. D’aquestes, el 78% són de treball –l’escola és propietat dels mestres–, el 20% de consum –l’escola és propietat de les mares i els pares– i un 2% són mixtes. En total, apleguen 5.000 socis cooperativistes, 1.700 treballadors i 14.000 alumnes.

Més informació:

www.escolescooperatives.cat

Posted in Topies | Leave a comment