L’ESQUERRA CATALANA, “CAUTIVA Y DESARMADA”

Laura Lintegi, durant una concentració davant l'hospital Donostia per exigir la posada en llibertat del pres d'ETA Iosu Uribetxebarria Laura Mintegi, en una concentració davant l’hospital Donostia

 

Mentre llegia ahir l’entrevista a la Laura Mintegi que li ha fet l’Àlex Romaguera en els Quaderns d’Illacrua de la Directa (n. 284, 5 de setembre de 2012), una vegada més sentia “envegeta” cap al poble basc. A jutjar per les seves respostes, la sensibilitat de qui és cap de llista d’EH Bildu en les properes eleccions basques sembla més pròpia dels moviments socials alternatius que no de l’esquerra abertzale tradicional. Potser, perquè com ella mateixa explica, “l’esquerra abertzale, una de les potes de la coalició, ha tingut 40.000 persones inhabilitades per presentar-se a un càrrec públic, algunes d’elles pel fet d’haver estat interventores. Això ha obligat els qui no estaven contaminats a incorporar-se a les institucions amb el consegüent estímul per a la societat civil, que s’ha sentit més identificada i propera a la gestió pública”. Quina paradoxa, l’apartheid polític dels gruix dels militants de l’esquerra abertzale ha contribuït a la seva renovació política! Mintegi no té cap problema a afirmar-se tant d’esquerres com independentista, o si ho preferiu tant independentista com d’esquerres. ”Un dels errors de l’esquerra és marcar-se etapes, cosa que acaba sent un fracàs. Ho hem vist a Irlanda: van deixar la llengua al marge de l’aspecte territorial. Tot ha de ser simultani i no serveix preguntar si t’estimes més el pare o la mare, és a dir, si prefereixes abans la independència o una societat més justa. Em nego a fixar prioritats. La independència la volem pel conjunt d’Euskal Herria i per garantir una societat més justa, igualitària, sostenible i amb l’èuscar com a llengua vehicular i d’integració.” Com molts altres catalans i catalanes que aspiren a viure en un país més just, igualitari i sostenible, aquests dies tinc sentiments contradictoris. D’alegria, sens dubte, per l’auge de l’independentisme a casa nostra, perquè l’inexcusable dret a decidir sembla més a prop. Però també de pena en comprovar la feblesa i la desubicació de l’anomenada esquerra catalana, que, o somia fer de crossa a la dreta (cas d’ERC), o tira pilotes fora com ara seguir defensant un Estat espanyol federal, una proposta impossible per la total manca de voluntat de la part espanyola (cas del PSC), o bé exigeix a un hipotètic referèndum un percentatge del 70 o 80% de vots per la independència (Joan Herrera d’ICV dixit), una exigència antidemocràtica i que, per la mateixa lògica, podríem practicar al revés: fem un referèndum d’autodeterminació i si els favorables de mantenir-se dins l’Estat espanyol no superen el 20 o 30%, ens en sortim. Absurd, oi? Tanta miopia i irresponsabilitat de les esquerres institucionals està portant que CiU capitalitzi el desig d’independència i les mobilitzacions que se’n deriven per tapar la seva política econòmica neoliberal i tornar a guanyar les eleccions d’aquí a uns mesos, mentre que en alguns sectors populars qualla la perillosa idea (les mitges veritats són més perilloses que les mentides absolutes) que les “retallades” són culpa exclusiva de “Madrid”. Hi ha, naturalment, les CUP.  Igual com Mintegi, elles no cauen en el parany de triar entre drets nacionals i drets socials. Caminen sobre les dues cames i estan fent molt bona feina en cada cop més municipis. Però se’m fa difícil creure que, soles, puguin créixer prou i prou ràpid per constituir una alternativa sobiranista i veritablement d’esquerres a CiU, com Bildu ho és davant el PNB. Avui que s‘aguditzen tant les contradiccions socials com nacionals, avui que podríem constituir un moviment massiu a favor d’una independència real (tant política com econòmica, tant de Madrid com de Brussel·les o Berlín), una independència que ens acostés a l’autogestió social, avui l’esquerra catalana sembla “cautiva y desarmada”. Enteneu ara les raons de la meva enveja?

Posted in News | Leave a comment

CONSTRUINT PONTS

Ahir, dilluns 18 de juny, vaig presentar el llibre “Adéu capitalisme” a l’equipament del Pou de la Figuera (Ciutat Vella). Érem una vintena llarga de persones i, per mi almenys, la part més interessant va arribar després de la presentació pròpiament dita (ja me la tinc massa sabuda!), quan en Joan Carol, fent de mestre de cerimònies, va demanar a les assistents que ens asseguéssim en rotllana i que, qui volgués, expliqués als altres en quines topies estava ficada.

Les iniciatives que es van explicar van ser d’allò més inspirador. Em vaig fer un fart de prendre notes i ara intentaré resumir-vos-les i facilitar-vos els enllaços per si voleu conèixer-les més a fons.

Una companya, economista de professió, ens va explicar que està ficada en Sinapsis, una xarxa de projectes de canvi social (cooperatives, bancs del temps, ecoaldees…), vinculada a teràpies d’autoconsciència i meditació, que té com a mitjà d’expressió la revista “Atanor”.

Per la seva banda, en Dani ens va fer cinc cèntims de la feina que duu a cap Nova, en cmaps tan diversos com l’acció noviolenta davant els conflictes, la difusió d’alternatives globals, el projecte Barcelona Consensus, i les iniciatives de transició.

En Xavier Caño, d’Attac-Acordem, va insistir en la importància de conèixer i donar a conèixer qui és l’enemic, que va concretar en 10 milions de persones, que són les que tenen més d’un milió de dòlars al món, i que governen les nostres vides. Malgrat la contundència de parlar d’enemic (hem de dir les coses pel seu nom, afirmava), advoca per la lluita noviolenta com a única via per aconseguir la justícia econòmica global per la qual lluita la seva associació.

La Isabel Martínez Stolcke, arquitecta de professió, ens va explicar la sèrie de documentals que havia fet titulada Pla de rescat, que recull propostes i experiències alternatives des dels moviments socials, les cooperatives. Us recomano que els mireu; la sèrie consta de tres capítols: altres habitatges, apoderament i altres economies, i la Isabel no descarta actualitzar-los.

En Toni Solanas, també arquitecte i president d’Arquitectura i Sostenibilidad(AuS), un col·lectiu dependent del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), ens va explicar la necessitat de promoure uns hàbitats sostenibles, en el nostre cas la bioarquitectura mediterrània, i ens va convidar a les properes xerrades que faran.

Un company que no en sé el nom, i que treballa com a educador al barri del Coll  es va centrar en la importància de l’educació comunitària per al canvi social (més que l’educació formal), així com del treball local. Ell està duent a terme una feina interessantíssima en aquest barri tocant al Parc Güell, de creació i enxarxament d’horts urbans.

Per la seva banda, en Martí, dissenyador gràfic, es va preguntar sobre com podíem convèncer la gent de la necessitat de canviar (jo vaig suggerir la via de la pràctica més que de la prèdica) i del paper dels líders socials.

L’Enrique Hernández es va declarar “aprenedor” i ens va descriure la seva trajectòria vital que l’ha portat, de moment, a Som Energia, Sostre Cívic, i a voler inserir la seva botiga en la xarxa d’economia solidària. Sobre la Xarxa d’Economia Solidària, va parlar en Xavi Palos. En Xavi ens va convidar a la I Fira d’Economia Solidària de Catalunya, que prepara la XES per als cap de setmana del 27 i 28 d’octubre a Can fabra (Sant Andreu). Per cert, en Xavi és un dels encausats pel Departament d’Interior per participar en la passada vaga general; podeu donar-li suport signant.

També va parlar en Juan del Río, de Barcelona en Transició, que ens va explicar que, arreu de l’Estat, hi ha ja unes 30 iniciatives de ciutats en transició, i ens va cridar a l’acció i a fer coses junts. Aquesta necessitat de treballar plegats és també en el que va insistir en Bart, un nord-americà establert a Catalunya de fa anys. En Bart va parlar també de la necessitat de tenir iniciativa personal, de trencar les regles i adoptar una actitud insubmisa davant les injustícies.

Finalment, no puc pas oblidar la inestimable col·laboració de l’Anita Garcia, dissenyadora, animadora de molts projectes de codisseny sostenible, dels quals podem esmentar el Taller Rizoma de Teixidores Urbanes. L’Anita ens en va regalar un tast a la mateixa sessió, penjant una mena de xarxa construïda amb materials biodegradables per estimular-nos en el camí de les sinergies, d’anar enllaçant les topies, que és en definitiva el que vam intentar començar a fer ahir al vespre.

No ens vam dir adéu sinó fins aviat; al setembre ens retrobarem, amb tothom qui vulgui, per valorar, i millorar, el llibre i, qui sap, potser teixir projectes plegats.construin

Posted in News | Leave a comment

QUE IN ÉS EL CO-!

Divendres passat, 11 de juny, vaig assistir a la xerrada (Update en diuen, que queda millor) de l’Alfons Cornella i l’Antonella Broglia dedicada a sintetitzar en dues hores idees i experiències  vinculades a la cooperació econòmica, un fenomen que la gent d’Infonomia, organitzadora de l’acte, considera emergent.

En primer lloc, vull dir que, per mi, les idees i les experiències aportades per Cornella i Broglia van ser molt inspiradores, estimulants i crec que em seran molt útils. Van facilitar-nos als centenars de persones que estàvem allà reunides (la sala Axa), un munt de webs i d’autors que ara caldrà inspeccionar i seguir per aprendre’n.

La seva dissertació sobre l’auge de la cooperació entre i dintre les organitzacions, sobretot empreses, la van dividir en nou temes i la recomanació d’un llibre. Els temes van ser: co-innovació (la innovació és cooperativa), la col·laboració com a procés (una cooperació útil demana un procés conscient), el consum col·laboratiu (nous models de consum basats en compartir, reutilitzar, regalar…), la creació d’espais i moments afavoridors de la cooperació, el vincle entre cooperació i innovació social, la co-creació (els clients suggereixen, decideixen i fins i tot fabriquen el producte), les característiques del líder col·laboratiu (el qui promou la cooperació) , la facilitació del sorgiment d’expressions d’intel·ligència col·lectiva gràcies a les noves tecnologies de xarxa i la gestió cooperativa del procomú. Per últim, ens van recomanar llegir “The Penguin and the Leviathan”, de Yochai Benklrer, que té com a tesi principal que l’ésser humà és molt més cooperatiu i menys egoista del que ens pensàvem.

L'art gros, sistema comunitari de pesca practicat antigament al Port de la Selva.                Reproducció que il·lustra l’Art Gros, tècnica comunitària de pesca practicada antigament al Port de la Selva.

I és en aquest “ens pensàvem” on vull situar la meva discrepància.

Hi ha molta gent que no ens hem pensat mai que l’homo oeconomicus, egoista i competitiu, fos representatiu de la majoria d’éssers humans.

Hi  ha molta gent que, des de temps immemorials, cooperen econòmicament entre ells i elles per sobreviure i progressar: terres comunals, treballs comunitaris…

Hi ha un munt de persones que han reflexionat sobre la importància de la cooperació humana, començant, encara que sembli mentida, pel mateix Darwin i continuant per un príncep anarquista i biòleg com Kropotkin.

Més encara: des del segle XIX existeix un moviment econonomicosocial anomenat cooperativisme, que darrerament s’ha ampliat en un conjunt de pràctiques i organitzacions que denominem com a economia social i solidària, que practiquen, amb èxit, la cooperació econòmica i empresarial.

Socis fundadors de la cooperativa d'energies renovables Som Energia.                                     Socis fundadors de Som Energia, cooperativa catalana que promou les energies renovables.

Tot això és prou conegut i trobo que hauria de ser esmentat sempre que parlem de cooperació econòmica. Crec que era rellevant, fins i tot era de justícia, que Cornella i Broglia s’hi haguessin referit, ni que només fos de passada. És clar que, llavors, l’update potser no hauria quedat tan in.

Posted in News | Leave a comment

ELS NENS QUE NO VAN PODER VEURE EL MAR

bañuelos En un paràgraf d’”Adéu, capitalisme” especulo que, si els feixistes espanyols no haguessin guanyat la guerra l’any 39, a Catalunya i qui sap si en altres pobles de la Península s’hauria assajat una economia cooperativista-col·lectivista que, seguint amb l’especulació, si hagués funcionat raonablement bé, hauria fet d’alternativa a l’estalinisme dominant en els moviments obrers i populars de l’epoca. Qui sap si aquells milers d’obrers i obreres cooperativistes, llibertàries, socialistes… no haurien capgirat la història i avui tindríem societats molt millors de les que tenim!

Això ve a tomb que ahir vaig anar a la presentació de “Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, un mestre de la República a una fossa comuna de Burgos”, una exposició que podeu veure fins al 15 de juliol al Museu Torre Ballvodina de Santa Coloma de Gramenet. El seu autor, el fotògraf Sergi Bernal, ens va fer la visita guiada. Sincerament, se’m va posar la pell de gallina i em vaig haver de contenir el plor de tant colpidora que és. Com en altres ocasions (podeu veure els seus treballs a www.sergibernal.com) en Sergi ha fet un magnífic reportatge fotogràfic del procés de desenterrament, ara fa un any, de les restes humanes que des de fa setanta anys jeuen ignorades en una fossa comuna al nord de Burgos.

L’exposició focalitza en particular la trajectòria d’un entre les desenes dels assassinats: Antoni Benaiges, un mestre de Montroig del Camp que ensenyava al poblet burgalès de Bañuelos. Segons alguns testimonis encara vius i dels seus descendents, Benaiges va aconseguir obrir les ments i els cors de molts fills de llauradors de la comarca. Ell seguia la metodologia de Celestin Freinet, basada en l’escola activa, oberta, experimental,  cooperativa i vinculada al treball.

En Sergi ha aconseguit rescatar alguns dels quaderns que aquells nens i nenes intercanviavem postalment amb altres de Vilanova i la Geltrú, una plasmació del mètode freinetista de la correspondència interescolar, dedicada a fer escriure els infants i obrir-los els horitzons cartejant-se amb altres nens i nenes. Si no s’hagués produït la sublevació militar el 18 de juliol i els falangistes no l’haguessin assassinat set dies més tard, al cap d’unes setmanes aquells fills de llauradors haurien viatjat a Vilanova i hostatjats pels nens d’una escola vilanovina, haurien vist  el mar per primer cop. L’Antoni els ho havia promès i, com trobem en un dels quaders que ha rescatat, elñs nens hi somiaven. Però el feixisme va frustrar-ho, com tants i tants somnis.

Aquest divendres, a les 19 h, al mateix museu, es projectarà el documental “Els mestres cataans, de la guerra a l’exili”. L’Agustí Corominas, en Sebastian Gertrudix i el mateix Sergi Bernal ens parlaran sobre l’Antoni Benaiges i, en general, de la sort que van córrer molts mestres catalans durant la guerra i l’exilli. Per poc que pugueu, us recomano que no us ho perdeu. Per anar fent boca, podeu veure el vídeo següent.

Posted in News | Leave a comment

SEREM PASQUA O SEREM TIKOPIA?

Els moáis van quedar com els principals pobladors de l'illa de Pasqua.La duresa de l’actual crisi econòmica ens està fent oblidar una crisi encara més fonda que segueix el seu curs, que és la crisi ecològica. Aquesta crisi es manifesta en l’extinció massiva d’espècies, l’avenç de la desertització, les catàstrofes climàtiques, el progressiu esgotament de les energies fòssils i dels recursos minerals, la manca d’aigua potable en algunes regions…

I és que cap societat no pot viure per sobre de les seves possibilitats biofísiques, o dit d’una altra manera: en un planeta finit és impossible el creixement infinit. Jared M. Diamond ens recorda, en el seu imprescindible llibre “Col·lapse” (2003), els camins que han seguit desenes de societats passades que, abans que la nostra, s’han enfrontat a una crisi de sostenibilitat. Algunes d’aquestes societats han superat la crisi i han esdevingut sostenibles, com és el cas dels polinesis de l’illa de Tikopia; altres han sucumbit com els seus germans polinesis que es van establir a Rapa Nui (illa de Pasqua per als europeus).

Els habitants d’aquesta illa del Pacífic Sud, a prop de Xile, en 500 anys van devastar tots els recursos del tros de terra ferma on vivien: van extingir amb la caça indiscriminada les aus marines que els alimentaven i, sobretot, van talar els milions de palmeres (la palmera més alta del món: 30 metres!) per poder transportar i erigir les seves pedres moáis, símbol de poder de cada llinatge en competició amb els altres. Conclusió: la tala massiva va fer que no poguessin construir més cabanes per aixoplugar-se, ni més canoes per pescar, ni encendre fogueres per escalfar-se durant les fredes nits.

Cap a 1700, de 10.000 habitants de l’illa només en quedaven uns centenars, escanyolits i malaltissos. Turmentats per la fam, havien arribat a menjar-se els uns als atres!

Ricardo Almenar, a “El fin de la expansión”, un llibre que estic llegint i que ja us comentaré, cita aquesta reflexió de l’arqueòleg Ronald Wright (2004): “Podríem pensar que, en un lloc tan limitat, on els illencs no havien de fer més que enfilar-se al cim del Terevaka per contemplar tot el seu món d’un cop d’ull, es prendrien les mesures per frenar les tales, per protegir els plançons, per fomentar la repoblació. Podríem pensar que, a mesura que van començar a escassejar els arbres, es promulgarien limitacions a l’erecció d’estàtues i es reservaria la fusta per als usos essencials, com ara la construcció d’embarcacions i cases. Però no va anar així. Els homes que van abatre el darrer arbre van poder veure que era l’últim. Van poder saber, amb absoluta certesa, que no n’hi hauria més. Però el van tallar de totes maneres”. Quin camí triarà la nostra civilització? De moment moltes coses ens recorden la història de Rapa Nui. “Quina època tan terrible aquesta en què uns idiotes condueixen uns cecs”. Ho va dir Shakespeare ara fa 400 anys i no sembla que haguem encara canviat d’època!

Posted in News, Uncategorized | Leave a comment

Sotto paga, non si paga!

  Dario Fo va escriure als anys 70 una divertidíssima i aguda comèdia social titulada “Sotto paga, non si paga” en què narra les peripècies de dues parelles de classe treballadora milanesa que, davant l’augment de la carestia de la vida i de l’habitatge, decideixen “robar” menjar en un supermercat per poder subsistir. Aquesta obra ha estat versionada moltes vegades sota títols diferents, des del “Sopa de mijo para cenar” fins a un “Que pagui Pujol!” que una colla d’aficionats i aficionades vam adaptar i representar a Santa Coloma de Gramenet ara fa 20 anys. El títol ve a tomb d’aquest moviment europeu que s’està gestant en favor d’una audiotiria ciutadana del deute que ens permeti rebel·lar-nos des del coneixement i tornar a dir com els actors de l’obra de Fo “Non si paga!”. Per aprofundir en la il·legitimitat del deute espanyol, podeu llegir l’interessant article d’en Dani Gómez-Olivé i la Iolanda Fresnillo, publicat a Mientras Tanto, que es titula “La auditoría ciudadana para dejar de vivir en deudocracia”. També, en el Le Monde Diplomatique de maig podeu llegir l’article “Frente a los acreedores, osadía argentina y pusilanimidad griega”, de Maurice Lemoine, que ens recorda el procés viscut a l’Argentina des de mitjan anys 90, quan el país comença a tenir dificultats per finançar-se en els mercats fins al 2005, ja després de les jornades insurreccionals de 2001. El 2005 Kirchner aconsegueix una reducció del deute públic, tant intern com extern… del 75%! M. Lemoine complementa l’article amb un requadre on llista diversos antecedents del repudi del deute al món, començant pels EUA el 1868 i Cuba el 1898. El poble ja hem pagat prou! Ara que paguin els “mercats”!

Posted in News, Uncategorized | Leave a comment

Llavors d’una altra societat

Llavors

 

Del no res no neix mai res. Si podem seguir acariciant la possibilitat de crear una societat més justa, lliure i sostenible que el capitalisme és perquè, en el seu si, ja ara, s’estan gestant moltes petites formes de treballar, consumir, relacionar-nos, habitar, aprendre, estimar… que prefiguren aquest hipotètic dia de demà. Ajuda’ns a difondre aquestes experiències a través del twitter, utilitzant el #adeucapitalisme. A qui faci la piulada més interessant li regalarem un exemplar del llibre “Adéu, capitalisme 15M-2031″. Al darrer capítol titulat Topies, descric una cinquantena d’aquestes llavoretes d’un nou món, però naturalment n’hi ha moltíssimes més. Ens agradaria que aquest bloc servís perquè tu també, estimada lectora, estimat lector, expliquessis les experiències alternatives que coneixes, que és la millor manera per replicar-les en altres llocs i acabar teixint una xarxa social alternativa. D’altra banda, aprofitem per convidar-te a la presentació del llibre, que tindrà lloc el dissabte que ve, 19 de maig, a les 12 del migdia. I on la farem? Doncs en una plaça, e-vi-dent-ment! I en quina plaça? Doncs a la plaça de la Revolució, de la vila de Gràcia, no en podia ser altra! M’acompanyaran en Joan Lluís Jornet, de la Xarxa d’Economia Solidària, que farà la presentació; en Joan Subirats i la Gabriela Serra, que parlaran sobre la necessitat i la possibilitat de sortir del capitalisme, i naturalment, si vols, tu i molta altra gent com tu, com jo, com nosaltres.

Posted in News | Leave a comment

Torna a sortir, vell talp!

El vell talp de Marx tornant a sortir a la superfície.

Avui, 12 de  maig, comencen les jornades de mobilització globals, amb dos moments àlgids, les manifestacions de demà dissabte i el 15M, dia d’accions. Ha passat un any d’ençà que milers i milers de persones van ocupar espontàniament les places, indignades de polítics i banquers i assedegades de construir un altre món. Va ser un procés constituent que probablement encara no s’ha acabat. Durant aquest any, com bé titula el setmanari Directa en el seu número 272, un monogràfic dedicat al 15M molt recomanable, hem passat de la indignació a les alternatives. El moviment 15M s’ha escampat pels territoris i s’ha abocat a construir alternatives: reforçant les lluites promogudes per la PAH contra els desnonaments, reforçant la banca ètica, creant nous projectes cooperatius, creant nous fronts de lluita com el del repudi del deute, a través del Grup de Treball de l’Auditoria del Deute, etc. Ara toca que el vell talp torni a sortir a la superfície per demostrar als qui voldrien que el moviment estigués mort i enterrat, que estem més vius i vives que mai.

Posted in News, Uncategorized | Leave a comment

Els pobres hem de fer por

La piràmide del sistema capitalista.

La piràmide del sistema capitalista.

En una entrevista que li va fer Peio H. Riaño per a El Público el 19 de novembre passat, Josep Fontana atribuïa l’ofensiva neoliberal imperant al fet que, a partir dels anys 70, els rics perden la por. “Bona part de les concessions socials es van aconseguir per la por dels grups dominants que un descontentament popular massiu provoqués una amenaça revolucionària que enderroqués el sistema”, raona l’historiador. Després, a mesura que els burgesos s’anaren tranquil·litzant en veure que els partits comunistes ja no eren revolucionaris i, sobretot, quan a finals dels 80 es va enfonsar el mal anomenat socialisme real (més aviat n’hauríem de dir, socialisme irreal), aleshores els poderosos es van envalentonar i van iniciar la seva ofensiva sense treva contra els drets laborals i socials tan àrduament aconseguits amb moltes lluites.

De manera que ja ho saben aquells que pensen que “no cal ser tan radicals”, que no s’ha d’aspirar a un sistema social alternatiu al capitalisme, sinó que n’hi ha prou de civilitzar el capitalisme per tal que no actuï de manera tan salvatge: fins i tot per reformar el capitalisme, cal lluitar per revolucionar-lo. La revolució és el que de debò temen els banquers, especuladors, grans empresaris…, l’únic fre a la seva ambició infinita per més diners i més poder. En un altre article titulat “Más allá de la crisis”, publicat per la revista Mientras Tanto (inicialment una conferència que la revista ha convertit en article), l’insigne historiador acaba fent aquesta reflexió: “La setmana passada em van demanar en un diari de Barcelona que opinés sobre com seria d’aquí a cinc anys aquest capitalisme amb què ens ha tocat viure. I vaig respondre que això depenia de nosaltres: que el que tinguem d’aquí a cinc anys serà el que ens haurem merescut”. Està vist que els haurem de fer por!

Posted in News | Leave a comment

Pressupostos militars per a despeses socials

Treballadors de Lucas Aerospace

Treballadors de Lucas Aerospace

Si la crisi que estem patint ara, l’haguéssim tinguda a mitjan anys 80, fa 25 anys, davant les retallades als drets socials i laborals que dia sí l’altre també ens regalen els governs de torn, probablement un dels crits corejats a les manifestacions de molts sectors afectats hauria estat “Menys tancs i més escoles” o “Pressupostos militars per a necessitats socials”. Però corrien altres temps i els moviments contra l’entrada a l’OTAN i contra el servei militar eren forts, i la consciència pacifista i antimilitarista estava força estesa. Avui, en canvi, pocs es fixen en la de diners que es malgasten en armament i soldats, i menys encara els posen com a alternativa a les retallades socials.

No s’ha assenyalat prou, per exemple, que, en els pressupostos generals de l’Estat de 2012, la disminució percentual de les despeses militars (-6,33%) ha estat inferior a la de partides socials com Educació i Cultura (-21,2%) o Sanitat i Serveis Socials (-13,7%). Aquesta observació ve a tomb que acabo de llegir l’excel·lent informe, “El complejo militar-industrial, un parásito de la economía española”, editat pel Centre d’Estudis per a la Pau, JM Delàs, que us recomano. L’estudi denuncia que el complex militar-industrial està parasitant l’economia espanyola i ha provocat una gegantina bombolla armamentistaque està portant el Ministeri de Defensa (vull dir de la Guerra) a la suspensió de pagaments. Sens dubte, la notícia publicada avui a El País sobre l’aturada del portaavions Príncipe de Asturias i el seu previsible desguàs, per falta de pressupost per mantenir-lo operatiu, hi té relació. Sobre la bancarrota militar, sorprenen per la inusitada sinceritat les declaracions que va fer Constantino Méndez, secretari d’Estat del Ministeri de Defensa, el 6 d’octubre passat, davant la Comissió de Defensa del Congrés, quan va afirmar que: “No deberíamos haber adquirido sistemas que no vamos a usar, para escenarios de confrontación que no existen y con un dinero que no teníamos ni entonces ni ahora”. Més clar, aigua. Efectivament: ni tant d’armament serveix per a res, ni ens ataca ningú militarment (econòmicament, sí, des de fora i des de dintre!). Algunes dades de l’informe Delàs són molt reveladores, com ara que la producció d’armes ha deixat el Ministeri d’Indústria amb un deute acumulat de 37.000 milions d’euros, que més d’un 75% de la facturació total de la producció militar es concentra en una oligarquia armamentista formada per quatre empreses ‒Eads-Casa (avions), Navantia (vaixells de guerra), Santa Bárbara/General Dynamics (armes pesants i lleugeres) i Indra (electrònica militar)‒, que les administracions (ministeris varis incloent el d’Educació, la Xunta de Galicia, la Comunitat de Madrid, l’Ajuntament de Sevilla…) concedeixen cada any subvencions i ajuts a aquestes empreses per valor d’uns quants milers de milions d’euros i, finalment, que militars i polítics alternen càrrecs i cadires entre la indústria militar i el Ministeri de Defensa.

L’informe conclou propugnant la reconversió de la indústria militar en usos civils. Es tracta d’una mesura necessària, duta a terme normalment després de qualsevol conflicte bèl·lic, i impulsada de manera excepcional pels mateixos treballadors d’algunes d’aquestes empreses, com ara l’emblemàtic cas de l’empresa aeronàutica britànica Lucas Aerospace, en què els seus empleats, el 1979, van elaborar un programa alternatiu de reconversió per deixar de fabricar avions de combat i començar a produir aerogeneradors, entre altres béns socialment útils. Per desgràcia, que jo sàpiga, no hi ha cap inquietud similar entre els 28.000 treballadors de la indústria militar espanyola, ni tampoc entre els sindicats que els representen. Tanmateix, qualsevol proposta de nou sistema social, com la d’Ecodemocràcia Cooperativa, ha de reconvertir la indústria militar, un procés que ha d’anar paral·lel a la transició progressiva des d’un sistema de defensa basat en els exèrcits fins a un altre de fonamentat en la defensa popular noviolenta. Algú pensarà que és utòpic. Jo li responc que és difícil, però que més difícil és imaginar-se un exèrcit defensant de manera permanent un sistema social no capitalista, més igualitari, democràtic i pacífic Un primer pas en la bona direcció pot ser tornar a prendre com a consigna el “Pressupostos militars per a necessitats socials” i proposar, davant qualsevol retallada, que deixin de subvencionar les empreses d’armament.

Posted in News | Leave a comment