L’ESQUERRA CATALANA, “CAUTIVA Y DESARMADA”

Laura Lintegi, durant una concentració davant l'hospital Donostia per exigir la posada en llibertat del pres d'ETA Iosu Uribetxebarria Laura Mintegi, en una concentració davant l’hospital Donostia

 

Mentre llegia ahir l’entrevista a la Laura Mintegi que li ha fet l’Àlex Romaguera en els Quaderns d’Illacrua de la Directa (n. 284, 5 de setembre de 2012), una vegada més sentia “envegeta” cap al poble basc. A jutjar per les seves respostes, la sensibilitat de qui és cap de llista d’EH Bildu en les properes eleccions basques sembla més pròpia dels moviments socials alternatius que no de l’esquerra abertzale tradicional. Potser, perquè com ella mateixa explica, “l’esquerra abertzale, una de les potes de la coalició, ha tingut 40.000 persones inhabilitades per presentar-se a un càrrec públic, algunes d’elles pel fet d’haver estat interventores. Això ha obligat els qui no estaven contaminats a incorporar-se a les institucions amb el consegüent estímul per a la societat civil, que s’ha sentit més identificada i propera a la gestió pública”. Quina paradoxa, l’apartheid polític dels gruix dels militants de l’esquerra abertzale ha contribuït a la seva renovació política! Mintegi no té cap problema a afirmar-se tant d’esquerres com independentista, o si ho preferiu tant independentista com d’esquerres. ”Un dels errors de l’esquerra és marcar-se etapes, cosa que acaba sent un fracàs. Ho hem vist a Irlanda: van deixar la llengua al marge de l’aspecte territorial. Tot ha de ser simultani i no serveix preguntar si t’estimes més el pare o la mare, és a dir, si prefereixes abans la independència o una societat més justa. Em nego a fixar prioritats. La independència la volem pel conjunt d’Euskal Herria i per garantir una societat més justa, igualitària, sostenible i amb l’èuscar com a llengua vehicular i d’integració.” Com molts altres catalans i catalanes que aspiren a viure en un país més just, igualitari i sostenible, aquests dies tinc sentiments contradictoris. D’alegria, sens dubte, per l’auge de l’independentisme a casa nostra, perquè l’inexcusable dret a decidir sembla més a prop. Però també de pena en comprovar la feblesa i la desubicació de l’anomenada esquerra catalana, que, o somia fer de crossa a la dreta (cas d’ERC), o tira pilotes fora com ara seguir defensant un Estat espanyol federal, una proposta impossible per la total manca de voluntat de la part espanyola (cas del PSC), o bé exigeix a un hipotètic referèndum un percentatge del 70 o 80% de vots per la independència (Joan Herrera d’ICV dixit), una exigència antidemocràtica i que, per la mateixa lògica, podríem practicar al revés: fem un referèndum d’autodeterminació i si els favorables de mantenir-se dins l’Estat espanyol no superen el 20 o 30%, ens en sortim. Absurd, oi? Tanta miopia i irresponsabilitat de les esquerres institucionals està portant que CiU capitalitzi el desig d’independència i les mobilitzacions que se’n deriven per tapar la seva política econòmica neoliberal i tornar a guanyar les eleccions d’aquí a uns mesos, mentre que en alguns sectors populars qualla la perillosa idea (les mitges veritats són més perilloses que les mentides absolutes) que les “retallades” són culpa exclusiva de “Madrid”. Hi ha, naturalment, les CUP.  Igual com Mintegi, elles no cauen en el parany de triar entre drets nacionals i drets socials. Caminen sobre les dues cames i estan fent molt bona feina en cada cop més municipis. Però se’m fa difícil creure que, soles, puguin créixer prou i prou ràpid per constituir una alternativa sobiranista i veritablement d’esquerres a CiU, com Bildu ho és davant el PNB. Avui que s‘aguditzen tant les contradiccions socials com nacionals, avui que podríem constituir un moviment massiu a favor d’una independència real (tant política com econòmica, tant de Madrid com de Brussel·les o Berlín), una independència que ens acostés a l’autogestió social, avui l’esquerra catalana sembla “cautiva y desarmada”. Enteneu ara les raons de la meva enveja?

This entry was posted in Notícies. Bookmark the permalink.