SEREM PASQUA O SEREM TIKOPIA?

Els moáis van quedar com els principals pobladors de l'illa de Pasqua.La duresa de l’actual crisi econòmica ens està fent oblidar una crisi encara més fonda que segueix el seu curs, que és la crisi ecològica. Aquesta crisi es manifesta en l’extinció massiva d’espècies, l’avenç de la desertització, les catàstrofes climàtiques, el progressiu esgotament de les energies fòssils i dels recursos minerals, la manca d’aigua potable en algunes regions…

I és que cap societat no pot viure per sobre de les seves possibilitats biofísiques, o dit d’una altra manera: en un planeta finit és impossible el creixement infinit. Jared M. Diamond ens recorda, en el seu imprescindible llibre “Col·lapse” (2003), els camins que han seguit desenes de societats passades que, abans que la nostra, s’han enfrontat a una crisi de sostenibilitat. Algunes d’aquestes societats han superat la crisi i han esdevingut sostenibles, com és el cas dels polinesis de l’illa de Tikopia; altres han sucumbit com els seus germans polinesis que es van establir a Rapa Nui (illa de Pasqua per als europeus).

Els habitants d’aquesta illa del Pacífic Sud, a prop de Xile, en 500 anys van devastar tots els recursos del tros de terra ferma on vivien: van extingir amb la caça indiscriminada les aus marines que els alimentaven i, sobretot, van talar els milions de palmeres (la palmera més alta del món: 30 metres!) per poder transportar i erigir les seves pedres moáis, símbol de poder de cada llinatge en competició amb els altres. Conclusió: la tala massiva va fer que no poguessin construir més cabanes per aixoplugar-se, ni més canoes per pescar, ni encendre fogueres per escalfar-se durant les fredes nits.

Cap a 1700, de 10.000 habitants de l’illa només en quedaven uns centenars, escanyolits i malaltissos. Turmentats per la fam, havien arribat a menjar-se els uns als atres!

Ricardo Almenar, a “El fin de la expansión”, un llibre que estic llegint i que ja us comentaré, cita aquesta reflexió de l’arqueòleg Ronald Wright (2004): “Podríem pensar que, en un lloc tan limitat, on els illencs no havien de fer més que enfilar-se al cim del Terevaka per contemplar tot el seu món d’un cop d’ull, es prendrien les mesures per frenar les tales, per protegir els plançons, per fomentar la repoblació. Podríem pensar que, a mesura que van començar a escassejar els arbres, es promulgarien limitacions a l’erecció d’estàtues i es reservaria la fusta per als usos essencials, com ara la construcció d’embarcacions i cases. Però no va anar així. Els homes que van abatre el darrer arbre van poder veure que era l’últim. Van poder saber, amb absoluta certesa, que no n’hi hauria més. Però el van tallar de totes maneres”. Quin camí triarà la nostra civilització? De moment moltes coses ens recorden la història de Rapa Nui. “Quina època tan terrible aquesta en què uns idiotes condueixen uns cecs”. Ho va dir Shakespeare ara fa 400 anys i no sembla que haguem encara canviat d’època!

This entry was posted in Notícies, Uncategorized. Bookmark the permalink.