Sotto paga, non si paga!

  Dario Fo va escriure als anys 70 una divertidíssima i aguda comèdia social titulada “Sotto paga, non si paga” en què narra les peripècies de dues parelles de classe treballadora milanesa que, davant l’augment de la carestia de la vida i de l’habitatge, decideixen “robar” menjar en un supermercat per poder subsistir. Aquesta obra ha estat versionada moltes vegades sota títols diferents, des del “Sopa de mijo para cenar” fins a un “Que pagui Pujol!” que una colla d’aficionats i aficionades vam adaptar i representar a Santa Coloma de Gramenet ara fa 20 anys. El títol ve a tomb d’aquest moviment europeu que s’està gestant en favor d’una audiotiria ciutadana del deute que ens permeti rebel·lar-nos des del coneixement i tornar a dir com els actors de l’obra de Fo “Non si paga!”. Per aprofundir en la il·legitimitat del deute espanyol, podeu llegir l’interessant article d’en Dani Gómez-Olivé i la Iolanda Fresnillo, publicat a Mientras Tanto, que es titula “La auditoría ciudadana para dejar de vivir en deudocracia”. També, en el Le Monde Diplomatique de maig podeu llegir l’article “Frente a los acreedores, osadía argentina y pusilanimidad griega”, de Maurice Lemoine, que ens recorda el procés viscut a l’Argentina des de mitjan anys 90, quan el país comença a tenir dificultats per finançar-se en els mercats fins al 2005, ja després de les jornades insurreccionals de 2001. El 2005 Kirchner aconsegueix una reducció del deute públic, tant intern com extern… del 75%! M. Lemoine complementa l’article amb un requadre on llista diversos antecedents del repudi del deute al món, començant pels EUA el 1868 i Cuba el 1898. El poble ja hem pagat prou! Ara que paguin els “mercats”!

This entry was posted in Notícies, Uncategorized. Bookmark the permalink.