Pressupostos militars per a despeses socials

Treballadors de Lucas Aerospace

Treballadors de Lucas Aerospace

Si la crisi que estem patint ara, l’haguéssim tinguda a mitjan anys 80, fa 25 anys, davant les retallades als drets socials i laborals que dia sí l’altre també ens regalen els governs de torn, probablement un dels crits corejats a les manifestacions de molts sectors afectats hauria estat “Menys tancs i més escoles” o “Pressupostos militars per a necessitats socials”. Però corrien altres temps i els moviments contra l’entrada a l’OTAN i contra el servei militar eren forts, i la consciència pacifista i antimilitarista estava força estesa. Avui, en canvi, pocs es fixen en la de diners que es malgasten en armament i soldats, i menys encara els posen com a alternativa a les retallades socials.

No s’ha assenyalat prou, per exemple, que, en els pressupostos generals de l’Estat de 2012, la disminució percentual de les despeses militars (-6,33%) ha estat inferior a la de partides socials com Educació i Cultura (-21,2%) o Sanitat i Serveis Socials (-13,7%). Aquesta observació ve a tomb que acabo de llegir l’excel·lent informe, “El complejo militar-industrial, un parásito de la economía española”, editat pel Centre d’Estudis per a la Pau, JM Delàs, que us recomano. L’estudi denuncia que el complex militar-industrial està parasitant l’economia espanyola i ha provocat una gegantina bombolla armamentistaque està portant el Ministeri de Defensa (vull dir de la Guerra) a la suspensió de pagaments. Sens dubte, la notícia publicada avui a El País sobre l’aturada del portaavions Príncipe de Asturias i el seu previsible desguàs, per falta de pressupost per mantenir-lo operatiu, hi té relació. Sobre la bancarrota militar, sorprenen per la inusitada sinceritat les declaracions que va fer Constantino Méndez, secretari d’Estat del Ministeri de Defensa, el 6 d’octubre passat, davant la Comissió de Defensa del Congrés, quan va afirmar que: “No deberíamos haber adquirido sistemas que no vamos a usar, para escenarios de confrontación que no existen y con un dinero que no teníamos ni entonces ni ahora”. Més clar, aigua. Efectivament: ni tant d’armament serveix per a res, ni ens ataca ningú militarment (econòmicament, sí, des de fora i des de dintre!). Algunes dades de l’informe Delàs són molt reveladores, com ara que la producció d’armes ha deixat el Ministeri d’Indústria amb un deute acumulat de 37.000 milions d’euros, que més d’un 75% de la facturació total de la producció militar es concentra en una oligarquia armamentista formada per quatre empreses ‒Eads-Casa (avions), Navantia (vaixells de guerra), Santa Bárbara/General Dynamics (armes pesants i lleugeres) i Indra (electrònica militar)‒, que les administracions (ministeris varis incloent el d’Educació, la Xunta de Galicia, la Comunitat de Madrid, l’Ajuntament de Sevilla…) concedeixen cada any subvencions i ajuts a aquestes empreses per valor d’uns quants milers de milions d’euros i, finalment, que militars i polítics alternen càrrecs i cadires entre la indústria militar i el Ministeri de Defensa.

L’informe conclou propugnant la reconversió de la indústria militar en usos civils. Es tracta d’una mesura necessària, duta a terme normalment després de qualsevol conflicte bèl·lic, i impulsada de manera excepcional pels mateixos treballadors d’algunes d’aquestes empreses, com ara l’emblemàtic cas de l’empresa aeronàutica britànica Lucas Aerospace, en què els seus empleats, el 1979, van elaborar un programa alternatiu de reconversió per deixar de fabricar avions de combat i començar a produir aerogeneradors, entre altres béns socialment útils. Per desgràcia, que jo sàpiga, no hi ha cap inquietud similar entre els 28.000 treballadors de la indústria militar espanyola, ni tampoc entre els sindicats que els representen. Tanmateix, qualsevol proposta de nou sistema social, com la d’Ecodemocràcia Cooperativa, ha de reconvertir la indústria militar, un procés que ha d’anar paral·lel a la transició progressiva des d’un sistema de defensa basat en els exèrcits fins a un altre de fonamentat en la defensa popular noviolenta. Algú pensarà que és utòpic. Jo li responc que és difícil, però que més difícil és imaginar-se un exèrcit defensant de manera permanent un sistema social no capitalista, més igualitari, democràtic i pacífic Un primer pas en la bona direcció pot ser tornar a prendre com a consigna el “Pressupostos militars per a necessitats socials” i proposar, davant qualsevol retallada, que deixin de subvencionar les empreses d’armament.

This entry was posted in Notícies. Bookmark the permalink.